Ja arriba.....

22 de maig....



Això és un home!
Si algú algun dia té uns impulsos enormes de fer-me un regal (S ;-)), que truqui a en H.F. i li demani una cita amb mi!

21: Blackjack

És la última pel.licula que hem vist, i a menys que Las Vegas us enlluerni molt, podeu pasar de veure-la. És la típica peli de nen bo, intel.ligent i bon estudiant, perdut i corromput pels diners i la gresca desmesurada de la ciutat, però que és tant bona persona que no pot més que redimir-se i acabar guanyant al dolent.
Apa, ja l'heu vista. Podeu dedicar-vos a una altra cosa.

La vida i la realitat

Autor: Mickey 3d
Títol: Respire

Pràctiques de fotografia

Dissabte vaig estrenar la meva flamant nova Nikon D60 que dos dies abans m'havia trobat per sorpresa en arribar a casa. Primer feia una mica de 'no sé què' treure-la de la caixa: ai, mare, però si no sé un borrall de fotografia!!!! Anyway, perquè la sensació de sentir-te molt mimada va ser fantàstica. De tant en tant ho trobo molt recomanable.

En tot cas, dissabte, cap a la sessió pràctica. I per descobrir que la càmara fa fotos fantàstiques però que em falta moltíssim per aprendre si no vull 'tirar' sempre en automàtic! (malaguanyada!)

El millor és que hauré de fer moooolta pràctica. Així que ara qualsevol excusa serà bona per fer 4 fotos. Aquí van de moment les de la sessió amb la meva sister de model (surt la mar de guapa, per cert).

Perugia 90

L'agost de 1990 el vaig passar a Perugia fent uns cursos d'estiu. Vaig conèixer un munt de gent, els records dels quals s'han anat difuminant. Però hi ha alguns que s'han mantingut força clars. El de la Sílvia Lucido és dels que més. Em va tocar compartir habitació amb ella, i desdel primer dia d'arribada va ser molt fàcil. Ens duia uns anys (els cursos eren per acabats de llicenciar, la majoria teníem entre 21 i 23 anys, ella uns pocs més) i potser per això, potser pel propi caràcter, era més tranquila, pausada, serena. Els caps de setmana ella s'entornava a Vicenza (prop de Venecia) a casa seva (ja estava casada, el que la feia diferent dels altres que fèiem el curs) i no compartia les sortides del cap de setmana de la resta, però tot i això vam establir un vincle que no he oblidat amb els anys.
En acabar els cursos vaig fer una mica el turista per Italia i vaig acabar a casa seva uns dies. Després, durant anys, ens vam comunicar per carta primer, per correu electrònic després. Ella i la seva familia van anar uns anys als USA i, sense saber com, li vaig perdre la pista i el contacte. Moltes vegades he pensat a dedicar-me una estona a navegar per la web i buscar-la, però sempre hi havia alguna altra prioritat i ho deixava per més endavant.
Avuí he sabut que fa un mes que va morir. La Chiara (també del grup que ens vam conèixer a Perugia) s'ha molestat a buscar-nos a alguns dels que hi vam ser i ens ho ha dit.
Perdre algú vol dir no tenir mai més l'oportunitat de veure'l, de parlar amb ell. Ja sé que això és tópic, que infinitat de gent ho ha escrit abans i de formes millors, però és estrictament veritat.

Em sap un greu infinit no haver-li dit a la Sílvia que després de tant temps, la recordo i li tinc el mateix afecte que llavors. Només volia dir-li això.

És curiós com hi ha records que s'enganxen a la memòria, mentre d'altres desapareixen. No recordava la seva cara amb claredat (i només tinc una foto seva!), però en canvi recordo perfectament la seva veu.

Ciao, bella.

Ok Go

Here it goes again