Festa 70 Aniversari

Aquest cap de setmana hem celebrat el 70 aniversari de noces dels avis. 70!!!!!
Les dues primeres observacions són obvietats: que són molt grans i que es van casar molt joves (a l'ús de l'època). Als 17 anys l'àvia! N'ha fet 87 i tot i que cada vegada té menys energia, és fantàstic veure que no ha perdut gens d'esperit i ànim. Tots voldriem arribar així a grans. L'avi, que en té un més, ha perdut més: en sentit físic i en sentit psíquic. No hi és del tot, ens mira, s'afegeix a la conversa, però tot ho fa menys velocitat, com si la vida se li hagués posat a rodar a càmara lenta.

70 anys. No me'ls imagino, si no és enllaçant un projecte rere un altre, uns objectius que continuament et duguin a seguir el camí amb la parella. I tot i així que difícil! I en el cas dels avis (i en el de tantes parelles!), si han arribat a aquesta edat junts és per l'àvia. No sé perquè creiem que aquesta societat és patriarcal, quan justament qui ha mantingut les famílies juntes en la majoria dels casos ha estat la dona. I quan la dona ha descobert que podia trencar motllos i esquemes, normes i regles socials, la família ha començat a perdre com a unitat social.

En fi, me n'he anat de mare. L'any vinent toca celebrar els 71.

L'àvia

Aquesta és la meva àvia. Té 87 anys i encara li sobren energies. Sempre té la nevera (no un combi, una nevera sencera) i un congelador de la mateixa mida ple de menjar per si en qualsevol moment algú de la família se li acut anar-los a visitar. Va cada dia a caminar, encara que ja hagi de portar bastó. Continua cuidant del seu jardí, i des de fa uns anys ha obert una mena de 'ong' per a gats. És la primera persona que vaig conèixer que reciclava tota la matèria orgànica (la no orgànica sovint la recicla el meu avi que ho aprofita gairebé tot per a les seves manualitats, un altre dia en parlo) per a compost, o menjar pels ocells, o pels gats,... i això molt abans que s'ho inventèssin els ecologiestes de torn. Quan arriba aquesta època ja fa provisions de pastes i pastissos per les festes. I sempre que l'anem a veure té un arsenal de galetes, brunyols, 'felipes' (un pastis de cabell d'angel), codonyat,... o arròs amb llet. No existeix cap arròs amb llet com el de la MEVA àvia.
Cada vegada que vaig a veure-la penso com pot ser que no tingui ja recopilades totes les seves receptes, que estic perdent tantes oportunitats d'estar amb ella i de pasada aprendre a fer dulces (o no dulces, els brunyols de bacallà mai em surten tan bons ni de lluny) que ningú més sabrà fer quan ella no hi sigui.
Ahir vam anar a buscar-la a ella i al meu avi al poble per portar-los uns dies a Girona. Mentre feia la maleta se la veia contenta, i refeta (l'any passat va caure i va passar un hivern fotut) i em va dir lo orgullosa que està de les seves netes, de lo llestes que som. Però ella és molt més important i necessària que qualsevol de nosaltres. Molt més orgullosa estic jo de que sigui la meva àvia. No sé si les abraçades que li faig quan la veig o quan li dic que ens l'estimem molt, i que ella ha estat un puntal de la família li demostren tot l'amor que li tenim.

El dia que no hi sigui em faltarà un tros de cor.