Perugia 90

L'agost de 1990 el vaig passar a Perugia fent uns cursos d'estiu. Vaig conèixer un munt de gent, els records dels quals s'han anat difuminant. Però hi ha alguns que s'han mantingut força clars. El de la Sílvia Lucido és dels que més. Em va tocar compartir habitació amb ella, i desdel primer dia d'arribada va ser molt fàcil. Ens duia uns anys (els cursos eren per acabats de llicenciar, la majoria teníem entre 21 i 23 anys, ella uns pocs més) i potser per això, potser pel propi caràcter, era més tranquila, pausada, serena. Els caps de setmana ella s'entornava a Vicenza (prop de Venecia) a casa seva (ja estava casada, el que la feia diferent dels altres que fèiem el curs) i no compartia les sortides del cap de setmana de la resta, però tot i això vam establir un vincle que no he oblidat amb els anys.
En acabar els cursos vaig fer una mica el turista per Italia i vaig acabar a casa seva uns dies. Després, durant anys, ens vam comunicar per carta primer, per correu electrònic després. Ella i la seva familia van anar uns anys als USA i, sense saber com, li vaig perdre la pista i el contacte. Moltes vegades he pensat a dedicar-me una estona a navegar per la web i buscar-la, però sempre hi havia alguna altra prioritat i ho deixava per més endavant.
Avuí he sabut que fa un mes que va morir. La Chiara (també del grup que ens vam conèixer a Perugia) s'ha molestat a buscar-nos a alguns dels que hi vam ser i ens ho ha dit.
Perdre algú vol dir no tenir mai més l'oportunitat de veure'l, de parlar amb ell. Ja sé que això és tópic, que infinitat de gent ho ha escrit abans i de formes millors, però és estrictament veritat.

Em sap un greu infinit no haver-li dit a la Sílvia que després de tant temps, la recordo i li tinc el mateix afecte que llavors. Només volia dir-li això.

És curiós com hi ha records que s'enganxen a la memòria, mentre d'altres desapareixen. No recordava la seva cara amb claredat (i només tinc una foto seva!), però en canvi recordo perfectament la seva veu.

Ciao, bella.

Ok Go

Here it goes again

La nit s'acaba

.....
Però el temps es para quan t'acostes a mi
És una cosa que no puc decidir

La nit s'acaba

Posa't aquell vestit que tan m'agrada
Aquell amb el que et vaig descubrir
Seràs el centre de totes les mirades
I junts podrèm cridar...

La nit s'acaba
I amb ella la nostre cançó
La nit s'acaba

Sé que em deixaràs,
amb un pam de nas...
Fet malbé com un llibre sota la pluja.
Xinu xanu tornaré,
direcció al no res...
Potser faré un café si trobo un lloc obert.

La nit s'acaba
I amb ella la nostre cançó
Potser que avui s'acabi el món.

De Sadernes a Sant Aniol d'Aguja

Avuí hem anat fins l'ermita de Sant Aniol d'Aguja. Segons el guia, avuí només hem fet un aperitiu, sortida suau. Ja veurem com acabarem el dia que sigui de nivell mitjà! (ni pensaments que sigui de nivell alt!!!) Realment ha estat molt bé i ens ho hem pres amb molta calma.
Hem començat a Sadernes (ens hem trobat a Montagut), en una zona que no havia visitat mai, i és al costat de casa! Ple hivern, tot verd i encara amb un xic d'aigua. Però només un xic. Hem quedat parats de la poca que hi ha. Al barranc de baixada es veu la marca habitual de l'aigua 1'5 metres per sobre de on és ara l'aigua. Ja cal que plogui, i molt, o descobrirem a la força què vol dir 'la cultura de l'aigua' (per cert, ara plou). Mireu el salt del Brull: ni una gota, no en baixava!
Hem rematat la jornada a l'Hostal de Sadernes. Hem recuperat les energies que hem gastat per duplicat!!!! Les mides a pagès, són altres mides...
Les fotos de la jornada.

Classe pràctica de fotografia

Dissabte passat vam tenir classe pràctica de fotografia: el profe ens va posar deures i ens vam dedicar a fer-nos fotos. Vaig descobrir: que les càmeres compactes són una mitja estafa (tantes opcions i a l'hora de la veritat de fet no pots tocar ni canviar cap opció important, però si no t'importa, deixa-ho tot en automàtic i avall), i que cal mooooolta pràctica per entendre-hi una mica. Total, que ens vam dedicar a practicar amb la Canon de la meva germana (sort que no és el Cannon, que crearíem confussió i embolics grossos, je, je).
Havíem de fer proves amb la profunditat de camp i la velocitat. Una de les fotos és meva, l'altra del profe. S, sorry, quan sàpiga més, ja faré lluir més la model!
De moment les fotos no surten, però m'ho estic passant molt bé: l'ambient és agradable, el profe enrotllat i apasionat del que fa, i a sobre vaig acompanyada i em deixen una càmera bona per practicar. No em puc queixar! A final de curs a veure si puc ensenyar fotos on es noti que he aprés!

Per cert, que es nota de qui és la càmera, les fotos li surten força més be que a mi (podeu comprovar-ho).

El naixement de les estrelles

Nebulosa Rho Ophiuchi, (Rho Oph pels "amics") és un dels llocs més propers a nosaltres on s'estan formant estrelles ("només" a uns 400 anys llum de nosaltres!).
Els colors reflecteixen les temperatures relatives del que capta la càmera, per tant no són reals, però bonics ho són una estona....
Gaudiu-ne!

Mes cine

Divendres vam anar a veure 'En el punto de mira'. La crítica no la deixa massa bé, molt americana diuen... no sé que s'esperen!
Doncs jo la vaig trobar entretinguda. 8 personatges assiteixen a un atemptat i cada un t'explica la seva visió i el que sap de la història. Comença el primer fins un cert punt, torna enrera, i torna a començar una altra vegada amb un altre personatge. Això es fa una mica pesat en algun moment, cert, especialment aquells trossos que es repeteixen gairebé igual a totes les històries, però de seguida t'expliquen coses diferents i vas descobrint una altra història.
Això sí, final made in Hollywood i massa estandard. En fi, si un no espera grans profunditats (i té moolt clar que va a veure una peli americana amb tòpics i típics) passa bé i entreté. Que no es tracta d'això?