Curs de fotografia digital

M'han apuntat (gràcies S, ;-)) a un curs de fotografia digital. El primer dia el profe pregunta: què sabeu de fotografia, que espereu aprendre i quina càmera teniu. Respostes: res, fer fotos (equivalent a dir TOT) i tinc la càmera de la meva germana que no sé quina és. Ale, que vaig quedar retratada. Així de retratada. Es nota que no sé què remeno?

Si els companys em deixen, penjaré els exercicis de classe a l'àlbum. L'últim dia ens vam dedicar a retratar-nos. Aquest dissabte tenim sortida, a veure què surt. Si faig res que valgui la pena, la penjaré de mostra.

Corren

Corren, corren pels carrers, corren
paraules que no s'esborren, imatges que no se'n van.
I ploren, ploren pels carrers, ploren
com gotes d'aigua s'enyoren, aquells que ja no es veuran.

Pelis vistes

Sembla que la setmana va de cine. El divendres van fer a la tele una altra de la Coixet, 'La vida secreta de las palabras'. Visualment és molt semblant a 'Mi vida sin mi' (lenta, i a sobre la protagonista és la mateixa, amb la mateixa cara de resignació). Però és més dura, tot i que no ho saps fins al final. La tragèdia d'ell te la vas ensumant, et van donant pistes, i no hi ha sorpressa. De fet es tant previsible, que fins i tot es perd una mica l'interes. Però la d'ella no me l'esperava tant dura.

Més pelis lentes: Match Point. Em va agradar i em va decebre una mica. No fa gaire vam veure al cine la última peli anglesa d'en Woody Allen (Cassandra's dreams) i s'hi assemblen molt: visualment, lentes, tot i que la segona és més pesada; temàtica, la mateixa. El desig et porta a fer alguna cosa que un dia trobes que t'ha posat contra l'espasa i la paret i te n'arrepenteixes. La diferència entre les 2 pel.lícules és el costat del que cau la pilota.
I posats a demanar, infinitament millor en Hugh Jackman (Scoop) que en Jonathan R. Meyers (Match point).

Més per veure

La peli de l'entrada anterior no l'he aconseguida.
De moment pel cap de setmana tinc:
*Match Point: me n'han parlat tant bé, que fa por que no em decebi.

*La chica de la perla: idem.

Les crítiques, el cap de setmana.

De la que no vaig parlar i vaig veure fa poc és 'Mi vida sin mi', de Isabel Coixet. Em va agradar molt: tracta un tema duríssim sense estridències, sense recrear-se en el dolor ni la tragèdia. La protagonista inclou la perspectiva de la seva mort com un fet més a la seva vida, igual que va a treballar i cuida de les seves filles, graba missatges per quan no hi sigui. Crec que és el que més m'ha impactat: no fa cap tragèdia de la seva mort, gairebé és com si diguès: si, em moro, però no pasa res; sí, m'he enamorat d'algú sense voler-ho, però es pot continuar endavant igual. Ho viu tot més intensament, però sense escarafalls.

No sé si sabria estar-me de dir-ho a algú, de reclamar atenció, de demanar suport. Sera admetre, però de veritat (no només de paraula), que morir-se no és res de l'altre mon.

Per veure

Imagine me & you

L'última película

Ja he vist 'Els crims d'Oxford'. No em va desagradar, però que això sigui el millor que puc dir, ja diu molt. És un pel lenta, tot i que per un matemàtic hi ha trossos dels diàlegs que enganxen i ajuden a pasar l'estona quan parlen de sèries lògiques, o la conferència inaugural. Però entenc que pugui ser aburrit per molta gent quan parlen del principi d'incertesa de Heisenberg o del teorema de Godel.
Els dos personatges masculins em van agradar, però els altres els vaig trobar massa extremals: la filla de la morta, histèrica i neuròtica, la infermera, semblava posada només per les escenes de sexe, i el company de despatx, un tòpic: matemàtic boig i descentrat.
Nosaltres erem 6: la meva germana tenia un interés especial perquè va estar a Oxford i va conèixer l'Alex de la Iglesia, però els altres 4 em temo que no es van adormir per les escenes de llit de la Leonor Watling amb en Frodo, els nois especialment (exhibició un pel gratuïta de la davantera de l'actriu, això sí, quins 2 bens de Deu).

Mals endreços

Fa uns mesos he recuperat un amiga de la infància. Desprès de 8è vam estudiar a llocs diferents i poc a poc vam anar perdent contacte. Mai del tot, a les ocasions especials (casaments, naixements,...) sempre hi havia algun retrovament, però sense acabar de tornar a connectar, sense massa punts de contacte.
Una mala època a la seva vida ens ha reconnectat i m'ha permès recuperar-la. Ella diu no l'havia perduda, que nomès estava mal endreçada.
Quantes coses i persones tenim mal endreçades? És impossible "portar al dia" tot el que voldríem fer i les persones amb qui voldríem mantenir el contacte. Igual que a vegades deixem un llibre en un prestatge, mig oblidat, a vegades hi ha gent a qui apreciem però amb qui hem perdut el contacte. I recuperar-lo costa tant! Aquests dies estic intentant retrobar-me amb un altre amic 'malendreçat', en Joan. N'hi ha d'altres amb qui ho tinc més difícil (Anuska).