Perugia 90

L'agost de 1990 el vaig passar a Perugia fent uns cursos d'estiu. Vaig conèixer un munt de gent, els records dels quals s'han anat difuminant. Però hi ha alguns que s'han mantingut força clars. El de la Sílvia Lucido és dels que més. Em va tocar compartir habitació amb ella, i desdel primer dia d'arribada va ser molt fàcil. Ens duia uns anys (els cursos eren per acabats de llicenciar, la majoria teníem entre 21 i 23 anys, ella uns pocs més) i potser per això, potser pel propi caràcter, era més tranquila, pausada, serena. Els caps de setmana ella s'entornava a Vicenza (prop de Venecia) a casa seva (ja estava casada, el que la feia diferent dels altres que fèiem el curs) i no compartia les sortides del cap de setmana de la resta, però tot i això vam establir un vincle que no he oblidat amb els anys.
En acabar els cursos vaig fer una mica el turista per Italia i vaig acabar a casa seva uns dies. Després, durant anys, ens vam comunicar per carta primer, per correu electrònic després. Ella i la seva familia van anar uns anys als USA i, sense saber com, li vaig perdre la pista i el contacte. Moltes vegades he pensat a dedicar-me una estona a navegar per la web i buscar-la, però sempre hi havia alguna altra prioritat i ho deixava per més endavant.
Avuí he sabut que fa un mes que va morir. La Chiara (també del grup que ens vam conèixer a Perugia) s'ha molestat a buscar-nos a alguns dels que hi vam ser i ens ho ha dit.
Perdre algú vol dir no tenir mai més l'oportunitat de veure'l, de parlar amb ell. Ja sé que això és tópic, que infinitat de gent ho ha escrit abans i de formes millors, però és estrictament veritat.

Em sap un greu infinit no haver-li dit a la Sílvia que després de tant temps, la recordo i li tinc el mateix afecte que llavors. Només volia dir-li això.

És curiós com hi ha records que s'enganxen a la memòria, mentre d'altres desapareixen. No recordava la seva cara amb claredat (i només tinc una foto seva!), però en canvi recordo perfectament la seva veu.

Ciao, bella.