Somnis

Dreams can come true
Look at me babe I'm with you
You know you gotta have hope
You know you gotta be strong

Gabrielle, Dreams

Desitjos

Wishing for a thing does not make it so.

Capt. Jean-Luc Picard

Sentar-se a esperar que passi el que desitges, no fa que arribi, per fort que sigui el desig. Deixa que aquest t'empenyi a fer les passes que et portin a acostar-te al que vols, encara que a vegades el camí és tant llarg que no finalitza on volies. Però el que importa és el camí, el que aprens, el que trobes, el que descobreixes,.... Encara que el desig sigui inabastable, deixa que et faci de motor. Utilitza l'energia que et dóna.

Uf, què fàcil qué és dir-ho, i que difícil és de fer. Com es continua caminant quan l'estómac s'encongeix i el cor se't fa petit?

El tiempo todo calma

El tiempo todo calma, la tempestad y la calma.

Siempre me quedarà (Bebe)

Cómo decir que me parte en mil
las esquinitas de mis huesos,
que han caído los esquemas de mi vida
ahora que todo era perfecto.
Y algo más que eso,
me sorbiste el seso y me decían del peso
de este cuerpecito mío
que se ha convertío en río.
de este cuerpecito mío
que se ha convertío en río.

Me cuesta abrir los ojos
y lo hago poco a poco,
no sea que aún te encuentre cerca.
Me guardo tu recuerdo
como el mejor secreto,
que dulce fue tenerte dentro.

Hay un trozo de luz
en esta oscuridad
para prestarme calma.
El tiempo todo calma,
la tempestad y la calma,
el tiempo todo calma,
la tempestad y la calma.

Siempre me quedará
la voz suave del mar,
volver a respirar la lluvia que caerá
sobre este cuerpo y mojará
la flor que crece en mi,
y volver a reír
y cada día un instante volver a pensar en ti.
En la voz suave del mar,
en volver a respirar la lluvia que caerá
sobre este cuerpo y mojará
la flor que crece en mi,
y volver a reír y cada día un instante volver a pensar en ti.

Els records (2)

Seguint el pèndol dels meus estats d'ànims, continuu amb els records. Quan els perdem, es mor (desapareix) una mica part del que has viscut. Així que ens aferrem als records per mantenir vius els sentiments que van acompanyar el moment: només podem mantenir els sentiments. Però viure de records passats no permet avançar. No es tracta d'oblidar, només de deixar marxar una mica els records.

Els records

Xafardejant en la web de Booksfactory & Co (jo tenia apuntat que és una botiga en especial de novela negra) he trobat l'escrit següent (però no he sabut veure qui n'era l'autor):

"Me despierto y pienso en los muertos. Pienso en mí muerto, me imagino desapareciendo de los recuerdos de los demás y me pregunto quiénes serán los últimos que me olvidarán. Sé que moriré muchas veces, cada una de ellas más definitiva que las anteriores. Desconozco cómo será la primera, pero podría describir perfectamente las que vendrán después acompañadas de un lento fundido en negro. Más que un ser terrible armado de una guadaña, la muerte se me presenta como alguien que barre lentamente pero a conciencia los rastros que hemos ido dejando por ahí. "

Quan siguem morts, de manera inexorable i contínua s'aniran perdent els records que existeixen de nosaltres, igual que nosaltres anem perdent els records que tenim dels que ja no hi són. El contacte que tenim amb els altres és el que manté els records vius. Si la persona no hi és, els objectes són el que ens la recorda i la manté viva en els nostres pensaments. Però els objectes no poden interactuar amb nosaltres, no ens poden retornar sensacions, respostes, ... i els records també acaben per morir.

I a vegades això també pasa amb persones amb les que senzillament hem perdut el contacte. Puc recordar fàcilment fets, emocions, sentiments relacionats amb aquells amb qui mantinc el contacte, però em costa molt recordar (a voltes no puc, he perdut el record) coses relacionades amb aquells amb qui no mantinc relació. És com si hi hagués forats en el meu disc dur: em sorpren i m'entristeix quan retrobo algú amb qui fa temps vaig coincidir i fins i tot vaig compartir moments agradables (un company de classe, o de colla de cap de setmana,...), i el meu arxiu de memòria té una entrada al seu nom (si el recordo), però la carpeta és pràcticament buida.

Aristarco i Hiparco

Tants anys estudiant, i que poc que sé. Ahir em van preguntar per la distància de la Terra a la Lluna, si es podia calcular usant trigonometria. I no en tenia ni idea. Avui en dia ens especialitzem tant i pretenem arribar a uns nivells de detall i complexitat tant alts, que no sabem res de qüestions bàsiques.

Estudiar història de la ciència hauria de ser obligatori.

Aristarco de Samos

Hiparco de Nicea

Atea o agnòstica?

En quin equip em coloco si 'no crec'? En el dels agnòstics o en el dels ateus? Creia tenir clara la diferència entre uns i altres. A veure si ho dic be: ateu no creu i creu demostrable que "Deu" no existeix; agnòstic, no creu però no creu demostrable ni la seva existència ni la no existència.
Però sembla que no és tant senzill. Només mirant les explicacions de la Wiki de cada terme (ateisme i agnosticisme), sembla que cada terme té tants matissos i barnissos com gent hi ha al mon. Crec que em situaré entre l'agnosticisme dèbil i l'ateisme agnòstic. Algú em pot explicar la diferència?

Em quedo amb tres frases que he trobat:

Charles Chaplin, director i actor de cinema anglès (1889-1977): "Per simple sentit comú no crec en déu; en cap déu."

Milan Kundera, escriptor txec (1929): "En el mateix moment del Gènesi està escrit que déu va crear l'home per confiar-li el domini sobre els ocells, els peixos i els animals. És clar que el Gènesi fou escrit per un home i no per un cavall."

Woody Allen, director i actor de cinema nord-americà (1935): "En realitat prefereixo la ciència a la religió. Si em fan escollir entre déu i l'aire condicionat, em quedo amb l'aire."